Quan Enric em va telefonar proposant-me aquest acte, vaig quedar molt tallat i desconcertat, sense saber què dir. Em va agafar desprevingut i el primer que vaig poder dir fou que no era persona amiga de cap reconeixement. En dir-li que m’ho pensaria, per traure-me’l de damunt, em va posar sobre les cordes dient que necessitava una resposta concreta i immediata per l’executiva comarcal. Em vaig veure forçat a dir que si, però a continuació hem va preguntar com tenia l’agenda per tal de fixar el dia d’aquest acte. Allò de l’agenda encara em va sorprendre més, tant, que hem va donar peu a dir-li que no era persona d’agenda plena. Tinc l’agenda totalment en blanc i em sembla que havíeu de triar una persona activa que tinguera l’agenda plena.
Bo, de qualsevol manera estem ací i encara no estic molt convençut que heu triat la persona adequada. La meva independència al marge de partits polítics no m’ajuda estar còmode en aquestos actes, i això que sou propers a la meva corda. O dit d’un altra manera, la vostra línia política és una de les que més m’identifique, i crec que dient açò no s’atrevirà ningú a dir-me pilota.
Les causes testimonials sempre han sigut les meves. Les formacions per les quals he optat, sempre han perdut les eleccions. D’ençà que tenim aquesta constitució, a la qual jo vaig dir que no, tot s’ha de dir; puc contar en els dits no, en les orelles, les voltes que he aconseguit posar un representant polític a les institucions del País o de l’Estat amb l’ajuda del meu vot. No se perquè, mai no m’he identificat en majories. ¿Com puc identificar-me en unes majories que al parlament de Madrid fan una ovació de no se quants minuts a un Borbó? ¿Què tinc en comú en una suposada casa reial borbònica que suposadament avala una democràcia? ¿És que eixes majories volen alçar-li la moral al Borbó per haver-li eixit un gendre suposadament xoriço? Disculpeu-me les redundàncies. Com diria un company meu del treball, grauero ell: son uns pilotes (llepaculs). Perquè a vore, ¿qui es creu hui que un Borbó facilita la democràcia i és garantia de seny i governabilitat? Això no s’ho creuen ni els mateixos partits majoritaris, encara que no ho diuen.
Ara, quan dic que allò meu son les minories, cal matisar que de cap manera m’identifique a aquell codi que hi ha en dansa més complicat i misteriós que el mateix codi de Da Vinci. Amb tots els meus respectes a Da Vinci, al seu codi i a Dan Brown. Malgrat tot, una cosa he trobat positiva: és possible trencar el bipartidisme. És per ahi per on cal anar i hem de proposar-nos-ho per arribar a ser frontissa, amb objectius clars i estratègies assenyades. Això de les frontisses sense pare ni mare, podran ser molt legítimes, però a mi en fan molta por. Els partits que tenen una marca, podem identificar-los en els ulls tancats, però, aquells que no tenen DNI, que no tenen clar un ideari i que no sabem molt be d’on venen i on van, poden eixir-nos sobtadament per les foranes.
Cal saber transmetre açò a l’electorat explicant-ho a la gent de manera molt clara per tal que s’entenga. És ben cert que a nivell general, i segons el meu punt de vista, hem encetat una etapa prometedora per el valencianisme. Ontinyent i Alcoi és una bona mostra, per dir solament els que tenim més prop. Hem estat molts anys tocant el violó sense ser capaços de fer-nos entendre per una part de poble que en principi son dels nostres, com diu Bausset. Per a mi un dels errors, vosaltres podríeu dir-ne més, ha estat menysprear el valencianisme dels anys trenta, o almenys no haver-lo tingut suficientment en compte. Durant una època massa llarga hem desaprofitat l’experiència que hi havia dels valencianistes d’abans de la guerra. No els vam valorar suficientment durant la transició, essent així que hi havien coses molt aprofitables.
Permeteu-me fer-vos una pinzellada d’aquell valencianisme dels anys trenta, si més no, perquè d’alguna cosa he de parlar-vos. Calia haver rellegit els escrits del valencianisme polític d’aquella època, per si n’hi havia algun aspecte que poguérem emular. Els articles del setmanari El Camí, (1932-1934), és una bona mostra del que dic, un periòdic que es va declarar portaveu de l’ideal valencianista i el tenim a les hemeroteques disponible. Repassant els seus escrits hem vaig adonar on es va quedar el valencianisme republicà interromput pel general Franco.
Alguns d’aquells articles encara son de rabiosa actualitat i podíem assumir-los. Deixeu-me comentar-ne un publicat a El camí d’un cocentainer que du data de 1933. L’autor era un petit burgès, empresari d’una fàbrica de cambrillons de Cocentaina: Salvador Morant Tormo. Defenia un partit valencià interclassista i transversal, afirmant que era un contrasentit fer una formació política exclusivament d’esquerres perquè la realitat valenciana anava per un altre costat i estava quasi tot per fer. No podem ara, al començament de la tasca, deia Morant el 1933, anar més enllà que ens pertoca. Hem de fer una tasca valenciana, valencianitzant València i llavors davant la realitat, ningú ens podrà negar les llibertats robades. No pot ser hom republicà, d’esquerres o dretes, sense ser plenament valencià. Es un deure del bon valencianista desentendre’s de les fòbies d’esquerra i de dreta. Per tant, davant del dilema esquerra o dreta hem de dir València. Però València tota, no Regió com diuen els esquerrans. Som Nació perquè tenim una llengua, lleis, cultura, un patrimoni artístic valencià, un caràcter. Hem de formar un partit netament valencià, amb un programa ben definit que faça una política econòmica, cultural, religiosa, agrària, social, etc., però valenciana.
Llegint aquestes formules de Morant i recordant que és la mateixa tesi, o molt pareguda, que repetidament diu Paco Burguera, vaig enviar-li aquest article complet. Ben aviat em va contestar lamentant-se no conèixer l’encertat article del teu paisà.
Son paraules del company Burguera, un clàssic polític valencianista de la transició.
Acaba Morant l’article amb un paràgraf que vull citar-vos literalment: «Desprès de lluites, i aconseguit el sentiment nacional valencià, ja seria hora llavors de poder formar partits de dreta i d’esquerra dins de l’organització estatal valenciana, per poder treballar cadascú el seu camp per a progrés i benestar de la nostra Pàtria Valenciana que tots junts podem aconseguir, però ara seria perdre forces i temps». És el que deia Salvador Morant Tormo amb un article datat a Cocentaina en febrer 1933.
En aquest sentit, estic segur que més d’un valencianista havíem de fer un acte de contrició, i vull ser jo el primer en fer-ho. Crec que avui és una bona ocasió per confessar-vos el meu penediment d’aquelles pretensions que tenia quan era jove. Eren pretensions més aïna utòpiques, referent al que havia de ser una formació valencianista. Somniava que els valencians havíem de formar un partit marxista-leninista i catalanista. Us confesse hui el meu penediment per l’error i us demane disculpes.
Tanmateix, dit açò, també he de dir-vos molt seriosament, que mai no renunciaré, quan vinga l’hora que diu Morant, de formar part d’un partit marxista valencià, si és que aleshores Marx encara no ha estat eliminat de la memòria.
Per acabar, admetre que pels anys trenta-tres les coses estaven molt malament, els partits valencianistes no sols s’enfrontaven a la manca de sensibilitat nacionalista del País Valencià. S’enfrontaven a més, a la difícil i complicada construcció d’un estat laic boicotejat, dia si i altre també, per una llosa integrista i uniforme del nacionalisme borbònic espanyol. El sector conservador i altres forces denominades moltes voltes d’esquerra, preferien millor una «Espanya roja que rota».
Ara no estan millor les coses. Des del poder mediàtic, i m’atrevixc a dir institucional, està reviscolant subtilment aquell feixisme dels anys trenta de manera molt més sofisticada. No cal que us pose cap botó de mostra. Ara, no reclamen una Espanya antes roja que rota. Ara volen una Espanya “ni roja ni rota”, que ja sabeu com es.
Per últim, donar l’enhorabona a Josep Robert Selles i al seu excel·lent cor per la distinció. Gràcies a tots per haver-me escoltat, moltes gràcies per la distinció que m’haveu fet, i gràcies finalment amics de Compromís per la vostra presencia en el ventall polític del País Valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada